Article de Antoni Durán-Sindreu, membre del comitè directiu d’Units per Aançar, publicat al diari La Vanguardia el dia 12 de maig de 2020.

És obvi que la Covid-19 tindrà un cost de dimensions pressupostà­ries greus i inèdites. Com finançar-lo? Amb impostos, impossible. Entre altres raons, perquè la nostra delmada economia no suportaria aquella extracció de sang que agreujaria la seva anèmia i impediria la recuperació. Tampoc no es pot finançar amb deute. O sí. Però a canvi d’un endeutament insostenible augmentat per la caiguda del PIB, per la dels ingressos i per l’increment de la despesa pública, amb previsible augment de la prima de risc i de la desconfiança dels inversors, únics beneficiaris de la crisi.

L’única solució és doncs l’ajuda d’Europa. Ajuda que no es pot limitar a crèdits que incrementin l’elevadíssim endeu­tament i disminueixin la capacitat de ­recuperació. D’aquí, precisament, la petició d’ajuts directes i/o de deute perpetu. En aquest context, l’helicòpter monetari sembla l’instrument adequat per evitar la segura caiguda de la demanda i injectar liquiditat; mesura que no permet més demores i qué té com actor principal el BCE. N’hi ha prou amb mirar la Xina i veure la important caiguda del consum en un país on aquest component té un pes menor sobre el PIB que a Europa. Mesura que cal complementar amb la transformació en perpetu del deute que la UE decideixi comprar a cada Estat.

No oblidem que el més urgent és in­jectar liquiditat a les empreses malaltes. Si la liquiditat flueix, s’evita el contagi i la corba de vulnerabilitat disminueix. Però liquiditat a fons perdut. No crèdits. El que el sistema necessita és una urgent transfusió de sang i de respiradors. Subven­cions i crèdits. Les dues coses. En definitiva, el mateix que Espanya demana a la UE.

Sigui com sigui, la Covid-19 ha posat en evidència la situació límit de països, com Espanya, que, a més, no han fet els deures que l’última crisi ens va deixar pendents: dèficit en R+D, reforma de l’administració pública, fracàs escolar, precarietat laboral i un llarg etcètera.

Però no ens enganyem. Són la responsabilitat personal, l’esforç i la iniciativa privada els que ens permetran sortir d’aquest malson. És doncs imprescindible fomentar un ordre social i econòmic que els promogui. Que un sector privat compromès lideri la recuperació amb la confiança i ­beneplàcit de l’Administració. Soc per ­això contrari a la comissió parlamentària per la recuperació perquè aquesta no vindrà de la mà dels polítics, sinó de la societat; del sector privat. De la societat civil. És doncs el moment de la col·laboració publicoprivada en majúscules.

En aquest context, és també inevitable una fiscalitat col·laborativa que posi les arrels en la responsabilitat individual i ­social d’empreses i ciutadans, i que permeti un ajust eficient de l’Administració sense detriment de l’Estat de benestar. Al cap i a la fi, una veritable oportunitat.

La recuperació no vindrà de la mà dels polítics, sinó de la societat, del sector privat