Article del secretari general d’Units per Avançar, Ramon Espadaler, publicat a La Vanguardia el dia 30 d’abril de 2020.

Un dels debats que està generant la crisi del coronavirus en el pla polític gira a l’entorn del principi de subsidiarietat. L’habitual tensió entre el Govern central i les comunitats autònomes s’ha vist incrementada de manera particular a partir de la declaració de l’estat d’alarma que, a la pràctica, ha limitat la capacitat de decisió de les CCAA, en benefici del Govern central.

És cosa sabuda que el model territorial d’Espanya s’acosta més al model federal, sense rebre’n el nom i sense disposar de tots els seus instruments (per exemple, d’una veritable cambra territorial), que al model d’un estat centralitzat com, per exemple, el francès.

Aquesta tensió entre el Govern central i les CCAA, tot i que amb matisos, va més enllà de la coincidència o no dels colors polítics d’uns i altres i també (compte!) de les sensibilitats de cadascun dels territoris. Fixem-nos que no són només bascos, gallecs i catalans els que reclamen el retorn de la capacitat efectiva de decidir sobre el que ha de ser  el procés de desescalada del confinament,  sinó que també el reclamen governs autonòmics dirigits tant pel PP, com pel mateix PSOE, amb o sense coalicions amb tercers. Uns i altres ho fan apel·lant al principi de subsidiarietat: la proximitat, diuen, atorga a les CCAA un millor coneixement de la realitat. Una evidència que, sumada a la distribució competencial pròpia del nostre model d’Estat, els dóna sòlides raons.

Per tot plegat, la lògica ens porta a pensar que mes aviat que tard, les CCAA hauran de prendre part molt activa en la presa de decisions sobre la desescalada, com també ho hauran de fer els ajuntaments. Una realitat que en cap cas ha de minvar ni la capacitat ni la responsabilitat que el Govern central tenen sobre una qüestió tan rellevant com la salut pública.

Però el principi de subsidiarietat aporta una altra perspectiva que va més enllà de la distribució de competències (de poder) entre els diferents nivells de govern, des de l’europeu, fins al municipal, passant per l’estatal i l’autonòmic. Una perspectiva que, malauradament, tenim poc en compte.

El principi de subsidiarietat comporta, també, el respecte que els poders públics han de tenir cap a la societat civil en les seves diferents expressions, siguin aquestes famílies o altra tipus d’entitats intermèdies.

Reivindicar aquesta perspectiva serà important en la sortida de la crisi del Covid-19. S’albira un corrent de pensament que, fent-se ressò dels estralls d’un sector privat únicament sotmès a les lleis del mercat, defensarà la primacia de lo públic, sense entrar en cap altra mena de consideració. Davant d’aquesta realitat, em confesso ferm defensor de la màxima “tan mercat com sigui possible i tan Estat com calgui”, la traducció pràctica de la qual és l’anomenada Economia Social de Mercat. Un model econòmic que, fugint tant dels postulats ultraliberals, com dels intervencionistes,  concilia el millor de l’Estat, al qual assigna el paper de regulador en defensa dels nostres drets, amb el millor del mercat, com a mecanisme capaç de generar riquesa i oportunitats. Un model que s’obre, per exemple, a la concertació público-privada en el terreny de la prestació de serveis, reservant per a l’Estat la potestat reguladora, entesa no pas com una possibilitat, sinó com una exigència.

La lògica de l’Economia Social de Mercat s’interposa, així, a les visions extremes de l’intervencionisme i de l’ultraliberalisme i persegueix el bé comú sobre dues premisses: la defensa de la igual dignitat de de totes les persones i el respecte per la seva llibertat amb responsabilitat.

Ramon Espadaler Parcerisas , secretari general d’Units per Avançar