Com bé diu la dita, qui no es conforma, és perquè no vol. En efecte, no tot és negatiu en aquest confinament, malgrat que és evident que ningú l’hauria desitjat mai. Disposar de més temps per llegir i rellegir és un dels aspectes positius, com ho és poder escoltar més música, poder viure amb més intensitat la vida familiar o, ves quina paradoxa, poder-nos sentir més propers als nostres veïns, tot compartim l’aplaudiment vespertí d’agraïment als sanitaris i a la resta de servidors públics que humanitzen aquest trauma.

Així les coses, aquests dies he rellegit el clàssic de Max Weber “El polític i el científic”, escrit ara fa cent anys. La juxtaposició que fa l’autor entre l’ètica de la responsabilitat, que atribueix al polític i l’ètica de la convicció, que atribueix al científic, aporten una mica llum sobre la complexa i delicada situació que estem vivint. M’explico.

Weber parteix de la premissa que les virtuts del polític i les del científic són, en certa forma, incompatibles: “no es pot ser al mateix temps home d’acció i home d’estudi sense atemptar contra la dignitat d’una i altra professió”, afirma Raymond Aron en un espectacular pròleg de la citada obra escrit l’any 1959. Per a Weber, l’ètica de la convicció guia el científic fins a l’extrem de prescindir de les conseqüències dels seus actes o decisions. Per contra, l’ètica de la responsabilitat obliga el polític a mesurar les conseqüències de les seves decisions.

Traduït a la situació que estem vivint, de l’ètica de la convicció del científic, n’hauríem de desprendre el confinament absolut fins que tinguem la certesa de la immunitat universal, cosa que no passarà fins que es disposi de la vacuna contra el Covid-19. Per contra, l’ètica de la responsabilitat obliga al polític a analitzar les conseqüències d’una decisió com aquesta per al conjunt de la societat, tot ponderant els aspectes sanitaris i els socioeconòmics en el mig i llarg termini.

Per fortuna, Weber afirma que ambdues ètiques no son absolutament oposades, sinó que tenen elements de complementarietat. Més encara: afirma que ambdues ètiques concorren en el que anomena “l’home autèntic”, aquell que, a parer seu, pot “tenir vocació política”.

Així mateix, Weber adverteix tant al polític com al científic que l’ètica “no és un carruatge que es pugui aturar per prendre’l o deixar-lo a caprici” i, sobre tot, que l’ètica absoluta imposa a un i altre el dir la veritat. En aquest sentit, em sembla que conec prou bé al ministre de Sanitat, Salvador Illa, com per intuir no sols que ha llegit Weber, sinó també que és un home autèntic, és a dir, dotat de vocació política.

Ramon Espadaler Parcerisas, secretari general d’Units per Avançar