Article publicat al diari La Vanguardia el dia 23 d’abril de 2019.

Ha arribat l’hora de la fira! Em refe­reixo, és clar, a les eleccions i a les seves flamants promeses. Però la veritat és que res nou no s’acosta al país d’Alicia i les mil meravelles. En efecte; pel que fa a política fiscal, tot continua igual. Els uns, reducció d’impostos. Els altres, justícia social. Els uns, contenció de la despesa. Els altres, augment de la despesa social. Però ni uns ni altres no concreten el cost i els efectes econòmics de les seves promeses, que, recordem-ho, després de les eleccions es matisen fins a convèncer-nos altrament. Com ja he dit: res nou.

Però el més trist és que ningú no convergeixi en un Estat inclusiu que combini els dos ­extrems: la llibertat amb la justícia social. Llibertat, que significa mesures per evitar la concentració de riquesa i, per tant, els abusos al mercat, a més d’òrgans veritablement independents que ho controlin. I justícia, que inclou mesures no tan sols redistributives sinó predistributives, per exemple, l’establiment de salaris màxims. Però no; el que ven són els extrems; la confrontació. S’oblida que l’essència de l’Estat de benestar és promoure la creació de riquesa que permeti la sostenibilitat d’un Estat just. ­Però no; mentre que per a uns l’important és únicament crear riquesa, o la mal entesa llibertat, per a d’altres, l’únic important és la seva redistribució, com si fos màgica i infinita.

Però el greu és que, en aquesta històrica i absurda lluita de classes entre rics i pobres, ens oblidem de l’essencial: l’eficiència i l’eficàcia de les polítiques públiques o, si es prefereix, encara que no és el mateix, l’austeritat. Però ­esclar, això fa mal perquè resta electors. És a dir, que no és popular. I com el que importa és el poder, del que es tracta és d’hipnotitzar els electors amb mantres grandiloqüents: jus­tícia social, Estat del benestar, impostos als rics, i un llarg etcètera. En definitiva, populisme ­demagògic.

Davant d’això, cal recordar que la prioritat absoluta de qualsevol Govern ha de ser l’efi­ciència i l’austeritat i, per tant, aquelles polí­tiques que redueixin la despesa pública a la ­seva quantia òptima; polítiques, per tant, que eliminin les duplicitats, la despesa supèrflua, la despesa ociosa (o política), i la despesa ine­ficient; polítiques que avaluïn l’eficàcia de les ­polítiques públiques i el retorn social i econòmic dels beneficis fiscals i dels ajuts públics; polítiques que promoguin la professionalització de l’Administració i evitin la seva politit­zació. Sembla com si reduir la despesa no fos objectiu de ningú o, millor, que no sigui ne­cessari ni possible. Tota “retallada” s’assimila a catàstrofe “social” sense caure en el petit detall que el resultat de millorar l’eficiència pot ser idèntic o millor al d’augmentar els impostos. Però no; l’objectiu no és un Estat de benestar eficient. És la fira fiscal.

Han arribat les eleccions i les seves flamants promeses, però ni uns ni d’altres no en concreten el cost ni els efectes econòmics