El dirigent democristià afirma que “una campanya electoral amb consellers a la presó seria una situació dramàtica”.

“Vaig nomenar Trapero perquè sabia que si m’havia de venir a detenir ho faria amb cura i elegància”, assegura l’exconseller d’Interior

Ramon Espadaler (Vic, 1963) és llicenciat en Història. Ha estat conseller de Medi Ambient en el darrer Govern de Jordi Pujol i conseller d’Interior amb Artur Mas (2012-15). Va ser secretari general d’UDC i principal col·laborador de Josep Antoni Duran Lleida. Li va tocar gestionar la crisi interna que va dur Unió a abandonar la coalició amb CDC i va culminar amb la desaparició del partit democristià després de quedar sense representació parlamentària.

Espadaler protagonitza ara una recuperació política inesperada de la mà del PSC, que integra en la seva candidatura Units per Avançar, la formació que vol encarnar el centre catalanista que havia estat Unió. Una operació aquesta que demostra que en política no es pot donar mai res per segur i que la capacitat de supervivència i adaptació dels democristians mai es pot negligir.

– Justifiqui un acord electoral amb un partit que defensa la intervenció de l’autonomia.

– Perquè tots dos partits, Units per Avançar i el PSC, estem en l’espai del catalanisme centrat, que no aposta per la independència. Units per Avançar diu no a la DUI i no al 155, que és conseqüència directa de la DUI, i l’actitud del PSC ha estat minimitzar-ne els efectes. Per mi, l’essència de l’acord és no reduir el catalanisme a l’expressió independentista, que respecto i entenc. Si aconseguim que el vot no independentista no caigui tot en els braços de Ciutadans i PP, haurem fet un gran servei al país, que potser mai ens agrairan. Cal un catalanisme no independentista que ajudi a mantenir les institucions, el model educatiu, els mitjans de comunicació i les qüestions essencials. Si la frontera és entre independentisme i unionisme immobilista, el pèndol pot passar per un grapat de vots de la República catalana als qui volen anorrear les institucions.

– Entre el sobiranisme i les posicions immobilistes de Ciutadans i PP, el PSC apareix com un partit moderat, de reformes dins de l’statu quo, que no qüestionen res essencial de l’Estat. El PSC és en aquestes eleccions el partit conservador català?

– Home, a veure. En aquestes eleccions el que representa el PSC és un espai no frontista, que és el que necessita aquest país. Un espai que és alhora capaç d’entendre les raons de l’independentisme -jo discrepo de la teràpia, comparteixo part del diagnòstic- i alhora també entendre les raons d’Espanya i d’una part important de Catalunya.

– És un tema d’equidistància?

– No d’equidistància, de continguts: el primer, respecte cap a Catalunya, que també ha de ser correspost amb respecte cap a Espanya. També hi ha hagut a Catalunya algunes actituds que poden generar més desavinences.

– Quina posició creu que des de Catalunya pot haver generat més irritació a Espanya?

– Quan es comparava la democràcia espanyola amb Turquia, per exemple. Em sembla que no s’ajusta a la realitat. Per tant, respecte. En segon lloc, cal un marc de relacions que ens reconegui com a nació, que ens blindi un conjunt de drets i ens resolgui el sistema de finançament, amb un model diferenciat, que sigui solidari però també just.

– Vostès han defensat una disposició addicional i el PSC una reforma constitucional. Però tal com està la correlació de forces a l’Estat, creu que el PP pot assumir una reforma que impliqui un major reconeixement per a Catalunya? No li sembla molt ingenu això?

– Em sembla difícil, però tot i ser un camí llarg, em sembla més garantista i més possible que la declaració de la independència, i més en els termes en què s’ha plantejat, que posa en risc aspectes sensibles de la nostra economia i fa mal a les nostres institucions.

– Què sent quan veu que tanca un acord amb el PSC i alhora molts militants socialistes abandonen el partit per haver donat suport al 155?

– A nosaltres ens ha costat molt d’assumir l’acord perquè estem en contra de la DUI i del 155. Ara, un 155 sense els socialistes hauria estat molt més agressiu contra els mitjans de comunicació i s’hauria allargat en el temps. I hem de construir a partir de la realitat que tenim.

– Alguna vegada s’havia imaginat compartint llista amb l’exmagistrat Jiménez Villarejo?

– No, mai. Ni tampoc amb el mateix Miquel Iceta. És un acord excepcional, que s’explica pel moment que vivim. Tot i que ja és el segon cop que vaig amb fiscals en una llista perquè en les eleccions del 2015 em va acompanyar el fiscal Rodríguez Sol. Crec que la mateixa pregunta li fan a Villarejo.

– Se sent còmode anant amb el partit que va aprovar el matrimoni homosexual?

– Units per Avançar no és exactament el mateix que Unió, i respecte a la legislació sobre el matrimoni no té res a opinar més enllà d’assumir aquesta realitat. Aquí no hi ha cas perquè per mi l’únic substantiu són les persones.

– Situem-nos en alguns futuribles. Contempla la possibilitat de fer amb el seu vot presidenta de la Generalitat a Inés Arrimadas?

– No, no ho contemplo. L’únic escenari que contemplem és el de fer president Miquel Iceta. I creiem que és una realitat possible.

– Expliqui com.

– Si ens fixem en les enquestes, els dos blocs més confrontats tenen moviments de vasos comunicants però no s’alteren gaire. Es veu un transvasament d’Esquerra a la llista del president, i a l’altre costat també hi ha moviments, però el que sí que es percep és que l’espai que representa el PSC amb les noves incorporacions s’eixampla. De 16 a 24 escons, a 25 fins i tot. L’espai dels “comuns” sembla que està a la baixa. Tot això per mi indica que la gent ha entès que és més important establir ponts que persistir en les trinxeres. I la figura d’Iceta és important per la seva capacitat de gestionar la complexitat. El més fàcil ha estat l’acord que nosaltres hem fet amb el PSC. El difícil és el que vindrà. L’altre dia vaig dir que haurem de fer pactes que seran difícils de justificar. I em van ploure de tots costats. En aquest context, Iceta crec que està més capacitat per aquests acords.

– No contempla votar Arrimadas, però imagini’s que PSC, Ciutadans i PP sumen 68 escons, i que Arrimadas està en primera posició dins d’aquest bloc.

– No som frontistes i totes aquestes crides que hi ha des del bloc constitucionalista… Nosaltres també som constitucionalistes, però volem reformar la Constitució, i no volem perpetuar els blocs.

– Però dins d’aquests escenaris que diu que poden ser difícils de justificar, seria imaginable fer Arrimadas presidenta?

– No ens ho hem plantejat en cap moment. Com tampoc fer un govern amb Esquerra Republicana. No li diré “no ho descarto” perquè ni ens ho hem plantejat. El que sí que detectem és que s’amplia el nostre espai, tant de gent que havia donat suport a l’independentisme, potser de manera tàctica, per ajudar a forçar una negociació, com de gent més a la dreta.

– Diu que descarta el frontisme. Un govern de PSC, Ciutadans i PP seria vist com a frontista.

– Li ho diré d’una altra manera. Estem disposats a rebre el suport d’uns i altres per fer president Miquel Iceta.

– Podríem produir-se un escenari a la basca, quan l’any 2009 PSE i PP van sumar una majoria, i el PP va fer president Patxi López sense formar una coalició?

– Fer elucubracions sobre aquestes hipòtesis… El 21-D a la nit jugarem amb les cartes que ens haurà donat la gent.

– Des dels “comuns” s’ha apuntat la possibilitat d’un tripartit d’esquerres amb ERC i PSC. S’hi veu?

– No em veig donant suport a un govern amb Esquerra Republicana. Llevat que Esquerra Republicana deixi de ser Esquerra Republicana, cosa que amb vuitanta anys d’història no ha passat mai.

– Diu un govern amb ERC. No ja fer president Oriol Junqueras, ni tan sols un govern amb ERC.

– No m’hi veig, com tampoc veig un pacte amb Ciutadans.

– No es veu compartint govern amb Carlos Carrizosa de conseller?

– No, no m’hi veig. També tinc clar que o som capaços d’interlocutar amb tothom o no ens en sortirem. Si l’anomenat bloc constitucionalista es pensa que pot prescindir de l’independentisme, que és mig país, s’equivoca. I l’independentisme igual. Si independentistes i unionistes creuen que poden prescindir dels altres s’equivocaran.

– Quan es va anunciar l’acord entre el PSC i Units, García Albiol va preguntar si, amb el pacte subscrit per vostès, el PSC assumiria el deute d’Unió. Què li respondria?

– Quan vam signar l’acord, Albiol va dir això, Arrimadas ens va definir d’independentistes, sectors del PDECat van dir que representàvem la dreta més rància, cosa que no em deien quan compartíem govern… A mi el que m’hagués angoixat és la indiferència.

– Com ho ha viscut el procés des de fora de la primera línia política?

– Reconec que amb angoixa. Durant el ple del 6 i el 7 de setembre em vaig sentir representat, no me n’amago de dir-ho, per Joan Coscubiela. No el coneixia. Tant és així que vaig demanar el seu telèfon a la Dolors Camats per trucar-lo. I en molts moments m’he sentit representat per Miquel Iceta. Perquè no va posar més llenya al foc ni va generar més crispació.

– Com a conseller d’Interior, vostè va nomenar Josep Lluís Trapero comissari en cap dels Mossos. N’està orgullós?

– Sí. Vaig nomenar-lo perquè era un policia integral, era un professional que complia la llei i tenia dots de comandament sense vinculacions polítiques de cap mena. Quan el vaig nomenar, em va dir: “Li puc fer una pregunta? Per què m’ha designat a mi?”. Li vaig dir: “Perquè vostè és essencialment un policia i perquè sé que si demà m’ha de venir a detenir, ho farà. I també que ho farà amb cura i elegància”. “No en tingui cap dubte”, em va respondre.

– Què n’opina de l’acusació de rebel·lió i sedició que ara afronta?

– Coneixent Trapero, estic segur que en el seu ànim no hi va haver en cap moment la voluntat d’incomplir la llei ni els manaments judicials. Cosa diferent és que ell interpretés els capítols de la congruència, de l’oportunitat o de l’ús de la força, que la llei també contempla. Jo respectaré el que digui la justícia, però aquests preceptes de congruència i d’oportunitat estan en la llei de policia de Catalunya. Estic convençut que ell va actuar d’acord a la seva consciència.

– Escriurà un dia “Memòries d’un exconseller d’Interior”?

– No! Quan era a Interior vaig agrair molt que cap dels meus predecessors opinés sobre la meva gestió. I em vaig comprometre a fer el mateix. Perquè hi ha decisions a Interior que es prenen a partir de claus que no sempre són públiques.

– Què en pensa del viatge a Brussel·les del president Puigdemont?

– Jo hauria aplaudit la convocatòria d’eleccions per part del president. Ens podríem haver estalviat l’aplicació de l’article 155. No la seva aprovació, però sí l’aplicació, i estaríem en un escenari millor per tots, començant pels qui estan a la presó, una situació que em dol per ells, les famílies i la institució. Jo aplaudeixo la decisió del Suprem d’agafar la causa i espero que les penes de presó se substitueixin per altres mesures cautelars. I que puguin anar a casa i fer campanya, defensant l’independentisme.

– Com es pot definir una campanya electoral amb consellers a la presó?

– Seria una situació dramàtica i incomprensible.

– Si quan es constituís el nou Parlament encara hi hagués persones a la presó, seria partidari que la cambra demanés la seva llibertat?

– Si es creu en la separació de poders -i me l’he de creure-, no es pot dur a un programa electoral un manament adreçat al poder judicial. Dit això, han de sortir de la presó!

– Hi ha veritable separació de poders a la democràcia espanyola?

– Crec que la democràcia espanyola és perfectible, és evident. Ara, és reconeguda per Europa com una democràcia.

– Què opina de la visió que hi ha a Europa de la situació a Catalunya?

– Europa no va entendre el ple dels dies 6 i 7 de setembre. Parlo amb persones de la nostra família política, la democràcia cristiana, com és gent de la CDU alemanya, i no els entra al cap aquell ple. Ha estat un gran error que aquí no s’ha volgut veure i s’ha volgut minimitzar. Trencar el marc constitucional ens situa al marge. Ara, Europa també entén que l’Estat s’ha de moure, entenen que el finançament és injust, que hi ha unes qüestions identitàries que s’han de reconèixer i que cal respecte, que s’han de canviar les regles del joc. Però no s’entén que això hagi de passar per la independència o al marge de la Constitució. D’altra banda, els preocupa que el procés independentista obri altres escenaris, a Sardenya, la Padània, Bèlgica…

– Va tenir responsabilitats importants a UDC, com a secretari general. Allò no va acabar bé. De quina decisió política es penedeix?

– Potser de no haver tingut el coratge d’haver defensat amb més fermesa que la sortida no era la independència, quan encara era al Govern. Ho vam fer quan vam deixar l’executiu, amb el cost enorme que va tenir per nosaltres, també en el pla personal.

– De les coses que s’han dit de vostè, alguna li ha fet mal?

– Hi ha dues coses. Una és una foto manipulada que circula per la xarxa on se’m veu amb una estelada. És una imatge davant del Parlament de Vilnius, del 19 d’agost de 1991, el dia de l’intent de cop d’estat contra Gorbatxov, i era una senyera, no una estelada. Però el que m’ha fet més mal és que se m’hagi acusat falsament d’haver passat llistats de voluntaris del 9-N a la policia i els jutges. És totalment fals i es pot comprovar fàcilment: vagin als sumaris. Cap jutge va demanar un llistat de voluntaris. I de què coi havia de tenir el Govern un llistat de voluntaris? Però per això he rebut centenars i milers d’insults.

 Fotos: Adrià Costa

Enllaç entrevista