En espera que la margarida s’acabi esfullant i sapiguem si hi haurà investidura de Pedro Sánchez al novembre o noves eleccions al gener, el debat polític (si és que se li pot dir debat), com el planeta, va elevant gradualment la temperatura. En democràcia, la política exigeix un contrast permanent d’idees i programes entre els diversos actors. I des de posicions diferents, inherents a una societat plural, en les qüestions principals s’ha de buscar l’acord que pugui servir més bé al bé comú, mitjançant la cooperació, el diàleg, la negociació i la transacció. Fent-ho, a més, guardant i respectant les formes. No sembla, però, que avui dia siguin aquestes les divises que guien la praxi política ni que s’assumeixi que la seva absència reverteix en un debilitament progressiu de la democràcia.

Sovint s’afirma que la nostra societat està polaritzada i crispada. I d’alguna manera és així (tot i que en alguns llocs més que en d’altres), però la responsabilitat més gran no és de la­ ­ciutadania, sinó d’una part considerable dels actuals dirigents polítics. Ells són els que l’han tensat amb els seus gestos, les seves paraules i les seves conductes. Una societat demo­cràtica requereix que els representants siguin capaços d’escoltar-se entre ells, que es respectin i que abordin les seves diferències des de la serenitat. Quan, al contrari, com passa en l’actualitat, el que domina és el menyspreu i l’insult, el resultat fa impossible la ­cooperació que la recerca de l’interès comú requereix. I en conseqüència, corroeix l’obligat deure de compartir, con­viure amb el diferent i aprendre d’ell.

La democràcia se sustenta en la confiança i si ningú no es fia de ningú, com s’esdevé avui dia, es desencadena una desconfiança de la ciutadania cap als seus representants polítics. Això impedeix que es pugui construir res en comú, cosa que, al seu torn, provoca una erosió progressiva de les institucions i, amb això, de la mateixa democràcia, sembrant així la llavor dels discursos antipolítics, avantsala del populisme i de l’autoritarisme. Així moren avui les demo­cràcies!

Els dirigents polítics han tensat la societat amb els seus gestos, paraules i conductes

Mentre es maleeix i es renega del que alguns denominen pejorativament “règim del 78”, de la transició i de la Constitució que en va emanar, es va perdent la noció –crec que és precisament el que alguns persegueixen– que han estat els pilars bàsics de les millors dècades de convivència, de progrés, de pau i… d’autogovern per a les diverses realitats nacionals que coexisteixen a Espanya. I de dècades de democràcia, per descomptat!

L’ afany que molts posen –expressament o tàcitament– a renegar d’aquests pilars s’hauria de substituir per recuperar i perfeccionar els valors que han fet possible aquesta realitat. Cal respectar i fomentar la diversitat; recuperar la moderació; fugir de la simplificació (ja n’hi ha prou de reduir la pluralitat a fatxes o terroristes; a traïdors o puristes…) i, com, deia, escoltar-se molt més asseient-se a la taula del diàleg i no para­petant-se darrere del tuit que provoca acusacions i respostes sense cap necessitat de motivar-les.

Robert Schuman deia que “la democràcia és una creació constant”. O, dit d’una altra manera, un aprenentatge permanent. L’energia motriu d’aquesta creació constant, d’aquest aprenentatge, emana de la ciutadania i quan els ciutadans, a causa de la política, perden la sensibilitat davant el risc de malmetre la mateixa democràcia, aquesta es queda sense energia i s’apaga lentament. I em temo que és el que ens està passant.