Article de Josep Antoni Duran i Lleida, publicat al diari La Vanguardia.

Pacte o cruïlla històrica?

Quan redacto aquestes línies, el Congrés està celebrant el debat d’investidura i quan aquest article vegi la llum, Pedro Sánchez haurà estat investit novament president. Una investidura legítima, perquè (encara que ell no va guanyar les eleccions), en una democràcia parlamentària la majoria per investir el president del govern resideix en el Congrés dels Diputats. Les forces polítiques que nodreixen aquesta majoria representen la sobirania popular, com ho fan les que encarnen l’oposició al futur govern. El respecte a la condició democràtica d’aquest procés i al de totes les forces polítiques és fonamental per a la convivència democràtica.

Continuo pensant que tot el que fa referència als dèficits de l’estructura territorial de l’Estat i, en particular, a la “qüestió” catalana, s’hauria d’haver separat de la investidura. Per solucionar-los sempre és millor la “virtut” que la “necessitat”. Com continuo considerant que el retrobament que hauria de permetre girar full a la profunda divisió que el procés va provocar també s’hauria d’haver segregat de la investidura. A més, crec que cap dels dos objectius no s’aconseguirà a través d’un pacte conjuminat només amb mitja Espanya. I, lògicament, en aquesta reflexió hi incloc explícitament l’amnistia. No s’ha fet així i per això m’atabalen els records de l’Estatut del 2006 i el que va venir després.

He de reconèixer que tenia la convicció que finalment no hi hauria pacte. La distància que separava els uns i els altres, la complexitat d’alguns dels actors i els límits constitucionals em van induir erròniament a pensar que tornaríem a anar a les urnes. Però va arribar el pacte i amb aquest la investidura. I una part de la societat exhibeix la seva pertorbació i rebuig per les condicions imposades per ERC i Junts. La història ens dirà si ha estat o no un bon pacte, però sense esperar aquest judici es poden intentar analitzar alguns perquès d’aquesta torbació.

Què passarà si al final l’amnistia i el referèndum no es materialitzen?

D’entrada, em sembla indecent el ritornello dels atacs pels suposats i infundats privilegis que el pacte reporta als catalans. Negociant ERC, per exemple, una condonació del FLA de 15.000 milions d’euros no ha fet cap altra cosa que obrir la porta perquè el conjunt de les autonomies es vegin beneficiades per la mateixa mesura. Així va passar al seu dia amb el 15% i el 30% de l’IRPF negociat per CiU. I per molt que el PSOE hagi pres nota en l’acord amb Junts de la voluntat d’aquests d’aconseguir per a Catalunya un sistema de finançament com el basc, que ningú a Espanya s’inquieti, que aquest no arribarà.

Al marge de les falsedats sobre suposats privilegis per a Catalunya que inflamen la resposta als carrers d’ Espanya, em preocupen fonamentalment quatre qüestions. Primera, l’amnistia era assumible com a símbol de retrobament de tots. El “no hem hagut de demanar perdó” i el “ Junts no renuncia a res” dificulten, i molt, que sigui acceptable per a una majoria dels ciutadans. Segona, encara que matisada pel PSOE, la referència al pacte al lawfare, importada del populisme llatinoamericà, debilita el nostre Estat de dret. Tercera, em preocupa l’assumpció en el pacte amb Junts del relat de l’independentisme. I, quarta, havent situat l’amnistia i el referèndum en el llindar de la nova etapa històrica, què passarà si al final (com és probable que succeeixi) no es materialitzen? Una nova frustració que alimentarà un nou procés? Tant de bo que no. Però per si de cas, val la pena­ reflexionar sobre si som davant un pacte històric o més aviat davant una cruïlla històrica.