Article del secretari general d’Units per Avançar, Ramon Espadaler.

La possibilitat de concedir un indult parcial als polítics empresonats per la seva participació en els fets posteriors a l’1 d’octubre de 2017 ha generat una considerable tempesta política a Espanya i, en menor mesura, a Catalunya. Personalment, com a responsable d’Units per Avançar i com a diputat del Grup parlamentari Socialistes i Units per Avançar, aplaudeixo la iniciativa del govern de Pedro Sánchez al respecte, conscient dels riscos i del preu polític i electoral que en pot pagar. Crec que és imprescindible retornar al terreny de la política allò que mai n’hauria d’haver sortit. Penso que és moment de mirar endavant i d’apostar per la reconciliació, més que no pas instal·lar-nos en el retret mutu. Penso, així mateix, que un pas d’aquesta naturalesa exigeix coratge a ambdues parts. La concessió dels indults és, a parer meu, un senyal de fortalesa de l’Estat de dret. No és ni una burla al poder judicial ni un menysteniment als milions de persones que tant al si de Catalunya, com al conjunt d’Espanya estàvem -i seguim estant- a les antípodes dels fets esdevinguts pel que van representar de trencament de la legalitat vigent i de la convivència.

I amb la mateixa claredat que defenso la concessió dels indults en els termes que plantegi l’executiu de Pedro Sánchez, defenso la necessitat improrrogable de fer una profunda reflexió al respecte des de les files independentistes. En aquet sentit, celebro les veus d’alguns líders independentistes que reconeixen que la unilateralitat va ser un error des de moltes perspectives. Oriol Junqueras o la nova consellera d’Exteriors de la Generalitat, Victòria Alsina, han obert un camí que no serà ni entès ni compartit per una part de l’independentisme. I això també s’ha de posar en valor.

Alguna cosa es mou a un i altre costat i els partits polítics tenim l’obligació d’estar amatents i ser capaços d’identificar aquells punts de trobada entre dos mons distints i distants que permetin un retorn gradual a una convivència i respecte que mai s’haurien d’haver trencat. No és un exercici d’equidistància, sinó de responsabilitat. Caldrà molt coratge a un i altre costat de la taula per afrontar un diàleg que ni serà senzill, ni té alternatives. I el marc en el que caldrà jugar aquest partit, no ho perdem de vista, no podrà ser altre que el de la legalitat, el de l’Estat de dret i el del respecte pels sentiments i conviccions de totes les persones, per contraposats que pugui  ser, que ho són. Però, insisteixo, alguna cosa es mou, i en la bona direcció.