Article del secretari general d’Units per Avançar, Ramon Espadaler, publicat en la revista Política i Prosa.

Veig en una parada de bus un cartell en el qual hi apareix la silueta perfectament identificable d’un policia (tant se val si Mosso d’Esquadra o Guàrdia Urbà), acompanyada d’un text que diu: “Vols ser policia? No ho facis. Vols ajudar a la teva comunitat? Pots ser assistent social, metge, infermera, bomber, guardaboscos, bibliotecària, mestra, forner. Literalment, qualsevol altra cosa, menys ser un fotut policia”. Malauradament, aquesta mirada desconfiada i hostil, nascuda del desconeixement de la feina policial i d’un prejudici dogmàtic, no sols ha impregnat el discurs de determinats col·lectius, sinó que ha calat en certs mitjans de comunicació i líders d’opinió, essent també assimilada per part d’algunes formacions polítiques.

Fa temps, massa temps, que el Cos de Mossos d’Esquadra està al bell mig del debat polític. Als vaivens del Procés, gens menors per al cos policial, s’hi han sumat un seguit de decisions de naturalesa política, particularment en la present legislatura, que han contribuït a perllongar la seva presència en l’arena política i mediàtica. Per altra part, com a policia democràtica, el Cos de Mossos tampoc és aliè als corrents de fons que es donen al nostre entorn europeu, crítics no només amb determinades actuacions policials, particularment relacionades amb l’ordre públic, sinó també amb la institució policial mateixa.

Una mirada retrospectiva al Procés ens permet constatar com es va situar al Cos de Mossos o, més ben dit, a cadascun dels seus membres,  davant la disjuntiva d’haver d’escollir entre el compliment de la legalitat vigent, o l’acatament a les directrius polítiques d’un Govern que podia apartar-se’n. La pregunta “què faran els Mossos davant previsibles ordres judicials de retirada d’urnes l’1 d’Octubre?”, formulada recurrentment abans de l’1-O, mai no va rebre una resposta nítida per part del Govern de la Generalitat de Catalunya. L’exercici responsable del comandament per part de qui aleshores n’era el comissari en cap, el Major Josep Lluís Trapero, va aportar al conjunt del Cos una seguretat jurídica que no havia estat capaç de garantir el Govern. N’hi ha prou amb acudir a la Sentència absolutòria al seu procés a l’Audiència Nacional per adonar-nos no sols de la qualitat de la feina dels Mossos en aquell context, sinó també de la solidesa d’un model policial basat en la proximitat, modern i, naturalment, democràtic: “La planificación del dispositivo de Mossos d’Esquadra respondía a un modelo de control de las movilizaciones sociales que propiciaba la negociación y el diálogo y situaba el uso de la fuerza en último recurso, modelo diseñado por una Resolución del Parlament que se concretó en la Ley de la Policía Autonómica. En aquel contexto de intenso conflicto político y social, el énfasis en los principios de actuación policial no debe interpretarse necesariamente como una excusa, porque era una apuesta estratégica establecida en su marco normativo.”

Entre aquells fets i l’esmentada sentència, el Cos de Mossos va estar sotmès a un considerable estrès, amb fets tan excepcionals com l’aplicació de l’Article 155 de la Constitució Espanyola, que va comportar el cessament del Govern i també el del Major Trapero o la gestió, mesos després, dels intensos aldarulls en resposta a la sentència condemnatòria als líders del Procés. Uns episodis  que van sotragar la institució policial, sumint-la en un procés d’inestabilitat cruament reflectida en els reiterats canvis al capdavant de la Prefectura. Entre 2017 i 2021, els Mossos han estat comandats pel Major Trapero i, successivament, pels comissaris Ferran López, Miquel Esquius, Eduard Sallent, Josep Lluís Trapero, Josep Maria Estela i, novament, Eduard Sallent. Set canvis en cinc anys, que han perllongat una inestabilitat, els efectes de la qual han estat mitigats per la professionalitat dels comandaments. En aquest capítol, és digne de menció l’exercici de responsabilitat del Comissari Ferran López en acceptar el comandament del Cos de Mossos d’Esquadra durant l’aplicació de l’Article 155 de la Constitució Espanyola. Un gest que va evitar que aqueta responsabilitat li fos assignada a un comandament d’un altre cos policial o militar.

Entre els aplaudiments generalitzats per l’abatiment dels autors dels atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils i l’atac violent a la comissaria de Vic el 16 de febrer de 2021, passant per la gestió de les protestes dels CDR, estimulades pel mateix President Torra (llei en mà, cap suprem del Cos), els Mossos han viscut un particular Dragon Khan difícil de gestionar. Un llarg periple que ha desembocat en la present legislatura, iniciada sota l’acord ERC-CUP que els ha tornat a situar en l’arena política, convertint-los en moneda de canvi per a la investidura del President Aragonès. Un acord amb un conjunt d’exigències diligentment executades pel Govern, entre les quals destaca la creació d’una Comissió d’Estudi sobre el Model Policial que, entre altres aspectes, ha intentat qüestionar àmbits tan sensibles com la Comissaria general d’informació, la gestió de l’ordre públic o la qualitat dels mecanismes d’avaluació i control de la tasca policial. La ruptura del Govern i el conseqüent distanciament entre ERC i Junts han obert un nou marc de potencials aliances polítiques que, afortunadament, ha posat fre a bona part de les propostes que el Govern havia incorporat de la mà de la CUP.

Però si en el front parlamentari s’han pogut aturar algunes de les propostes lesives per al cos policial, en el front governamental això ha estat més difícil. Decisions, entre altres, com la de remoure més de 36 responsables policials, de canviar per dues vegades en menys d’un any el cap del Cos, de retirar la defensa judicial als Mossos que han vist judicialitzada la seva feina en l’àmbit de l’ordre públic, han acabat derivant en la reprovació del Conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, per part de la Cambra.

La flagrant minoria en la qual es troba l’actual Govern amb únicament trenta-tres dels cent-trenta cinc escons, l’obliga, com mai, a consensuar algunes polítiques, d’entre les quals destaquen les referides a la seguretat. La ruptura del Govern, el trencament d’aquest amb la CUP i l’exercici de responsabilitat per part del Grup Parlamentari Socialistes i Units per Avançar en l’aprovació dels Pressupostos obren un escenari radicalment diferent al viscut en el primer bienni de la legislatura. Un escenari que impossibilita legislar al dictat de la CUP i en el què qualsevol proposta legislativa haurà de ser necessàriament consensuada, i no precisament amb els socis més extrems. L’embat que perseguia la CUP per a la present legislatura ja és a la paperera de la història. Ha arribat l’hora de posar sobre la taula el Pla General de Seguretat de Catalunya per al proper trienni, caducat des de 2019 per deixadesa i desinterès dels successius governs. És aquí on caldrà dibuixar quines són les prioritats del Govern en matèria de seguretat i quins els recursos que estem disposats a esmerçar-hi i, naturalment, quina és l’orientació que volem donar a la política de seguretat i com es concreta en el Cos de Mossos d’Esquadra i en el conjunt de les 213 policies locals de Catalunya, incomprensiblement oblidades per l’Executiu català.

És temps de retornar a la normalitat i a la política de les coses, també pel que fa a la seguretat i a la policia. Evidentment, no tot el que s’ha fet ha estat erroni. L’ampliació del sostre de Mossos o el fet d’igualar la nostra policia amb la resta de policies de l’Estat en matèria de jubilació anticipada són avenços positius, com ho ha estat la integració dels Mossos al Centro de Inteligencia Contra el Terrorismo y el Crimen Organitzado (CITCO). Avenços fruit del diàleg i el pacte amb el Govern central, un camí que caldrà continuar explorant. Però, per damunt de tot, el que reclama -i mereix- la nostra policia és el respecte, el reconeixement i la confiança per part del Govern de la Generalitat. Una confiança que sembla haver-se perdut aquests darrers anys si ens remetem als fets. Una confiança que no sols s’expressa amb les millores derivades de l’increment de recursos humans i materials, sinó també, i sobre tot, amb el reconeixement i la dignificació de la tasca policial per part del Govern, amb el respecte per les carreres professionals dels membres del Cos i amb el reconeixement i la defensa explícita de l’autoritat que els hi hem conferit.  Ha arribat l’hora que el Govern i la societat entenguin la política de seguretat com allò que és: una política social, coordinada amb les altres polítiques i que té per objecte garantir  el lliure exercici dels nostres drets i llibertats, generant entorns segurs.

Contràriament al que deia el cartell de la parada del bus, la policia és una peça clau al servei de la comunitat. Vols ajudar a la teva comunitat? Pots ser assistent social, metge, infermera, bombera, guardaboscos, bibliotecària, mestra, forner… i també policia. Una policia que ha d’aprofundir en el principi de proximitat que forma part del seu ADN, fent passos per tal d’assemblar-se cada vegada més a la societat a la que serveix, avançant decididament pel camí de la paritat entre homes i dones i integrant al seu sí a persones que reflecteixin la diversitat cultural de la nostra societat. Molt per fer. Tant, que només amb consensos amplis i que fugin de les posicions extremes, podrem avançar amb passos segurs.

Ramon Espadaler Parcerisas

Diputat del Grup Socialistes i Units per Avançar

Conseller d’Interior (2012-2015)