Han passat dos mesos des de les eleccions al Parlament i seguim sense Govern. Aquella majoria independentista que passeja pels carrers de Catalunya un autocar per exhibir el 52% de vot independentista no ha estat capaç fins avui de posar-se d’acord per fer govern. Entre tant, cada dia que passa anem coneixent propostes oficials i oficioses de la trinitat independentista integrada per Esquerra, Junts i la CUP, orientades a  bastir un nou Govern. De tot plegat en traspua una profunda desconfiança entre les parts, així com un menyspreu no dissimulat cap a l’arquitectura institucional del nostre autogovern.

La màxima expressió de la desconfiança mútua la trobem en la moció de confiança a la que s’haurà de sotmetre el President d’aquí a dos anys, posant així data de caducitat a l’Executiu no nat, com si d’un iogurt es tractés. Pel que fa al menyspreu per les institucions d’autogovern, en tenim dues mostres preocupants en l’impuls de l’acció de govern i en el control de la seva actuació. Que l’orientació de fons de l’acció governamental se situï en un organisme privat com l’autoanomenat Consell per la República equival a sostreure al Parlament una de les seves principals funcions per privatitzar-la. Que la rendició de comptes tingui un nivell públic i un altre de “més discret”, com indica l’acord ERC-CUP, és un insult a la intel·ligència, alhora que denota la més que deficient cultura democràtica de qui ho impulsa. A tot plegat, hi podem sumar el botó vermell per autodinamitar el Govern, les convivències semestrals de cap de setmana per als integrants de l’Executiu, o el nombre creixent d’òrgans i comissions de coordinació, aliens tots ells als mecanismes propis del nostre sistema institucional o estatutari.

I si els recels i les formes són desencoratjadores, els continguts i objectius programàtics encara són més preocupants. Per limitació d’espai, i per deformació professional, em fixaré amb el que es pretén fer respecte l’ordre públic. L’acord CUP-ERC desprèn desconfiança, animadversió i hostilitat cap al Cos de Mossos d’Esquadra, cosa que es tradueix en un reguitzell de mesures que tenen per objecte afeblir-lo davant dels violents. Retirar les acusacions particulars contra els participants en mobilitzacions socials i polítiques, no aplicar la llei de Seguretat ciutadana per entendre que “vulnera el dret a la manifestació” o eliminar el cos d’advocats del Departament d’Interior, especialitzat en la defensa dels policies l’actuació dels quals en matèria d’ordre públic ha estat judicialitzada, són tres exemples clars d’afebliment de la policia, per no parlar de la retirada de determinades eines policials necessàries per a la contenció dels violents en les manifestacions.

Demanar a la nostra policia que preservi l’ordre públic i al mateix temps privar als seus membres de la defensa jurídica i dels recursos  materials necessaris per poder fer bé la seva feina, constitueix un espectacular exercici de cinisme que denota fins on estan disposats a claudicar els republicans i la gent de Junts davant la CUP per tal de poder-se asseure de nou al Govern. Un Govern que, pel que es veu, li preocupa entre poc i gens la recuperació econòmica, la seguretat jurídica, l’ordre públic o l’estabilitat, elements tots ells essencials per dibuixar el nostre futur.

Ramon Espadaler, secretari general d’Units per Avançar