Article de Josep Antoni Duran i Lleida publicat al diari La Vanguardia.

El cap de setmana que ve Espanya agafarà el relleu de Suècia al capdavant de la presidència de la Unió Europea. Al llarg del semestre, el Govern espanyol haurà de liderar els reptes que Europa té plantejats per al seu futur més immediat, que no són pocs. I ho haurà de fer sense perdre de vista l’horitzó a mitjà i llarg termini dels desafiaments i les amenaces que acumula intentant evitar que la mutació de Vell Continent a continent vell no trobi cap altra justificació que la de la deplorable realitat demogràfica.

Espanya és un dels quatre estats membres més importants de la UE i tant les institucions com la ciutadania gaudeixen d’un europeisme acreditat. Quan en el passat ha exercit el seu torn al capdavant de la presidència, ho ha fet en termes més que satisfactoris per al conjunt de les institucions europees. Per tant, s’espera que la que ara assumirà permeti avançar i tancar moltes de les complexes carpetes obertes que la UE té sobre la taula.

Això, sense perjudici que després de la convocatòria electoral anticipada hi hagi dubtes en alguns àmbits de la UE sobre que això sigui possible. El temps dirà si la campanya electoral resta energies i efectivitat a la presidència en el supòsit de continuïtat de l’actual Govern després de la decisió de les urnes. O si un nou executiu hipotètic podrà responsabilitzar-se en poc temps de l’àrdua tasca euro­peista, sense haver intervingut abans en la preparació dels temes i del calendari que nodreixen l’agenda presidencial.

La presidència del segon semestre del 2023 no és una presidència qualsevol. És, o hauria de ser, molt especial. Com al principi d’aquestes línies recordava, succeirem rotatòriament els suecs, el Govern dels quals (conservadors, DC i liberals) va ser investit setmanes abans d’assumir el lideratge de la UE. I en aquest cas, el relleu governamental (sense oblidar el necessari suport parla­mentari que l’Executiu suec requereix d’un partit xenòfob i euroescèptic) sí que ha estat un llast, en termes europeistes, per a la seva eficàcia.

No és qualsevol semestre, el suec ha tingut el llast del relleu governamental i el 2024 hi ha euroeleccions

Però si d’ Espanya s’espera molt en funció del ressenyat respecte a la presidència precedent, no és menys rellevant l’empenta que s’anhela tenint en compte les futures presidències del 2024. Bèlgica l’exercirà el primer semestre amb pocs mesos efectius a causa de les eleccions europees del juny. I després vindrà Hongria, sobre la presidència de la qual el Parlament Europeu ja ha aprovat una resolució en què demana que es busqui una alternativa perquè no sigui Viktor Orbán qui l’arribi a exercir. Embolic a la vista i alta probabilitat de semestre estèril!

Amb aquest panorama, s’entendrà que la presidència espanyola és clau per a la UE. Per esmentar algunes qüestions transcendentals, em referiré a cinc. Primera: s’han de negociar les noves regles fiscals suspeses arran de la pandèmia. Alemanya i els Països Baixos collen i, si no hi ha acord, a primers del 2025 s’acabarà el respir i tornarà l’ús de la cotilla. Segona: cal completar el mercat digital europeu en un context de dependència (el 90% dels serveis que utilitzem depenen dels EUA i entorn del 90% dels materials procedeixen de la Xina). Tercera: en l’àmbit energètic, cal conciliar posicions entre França i Alemanya, que permetin un mercat energètic europeu en què Espanya pugui exercir la seva potencial fortalesa en renovables i hidrogen. Quarta: ultimar el complex acord sobre immigració i asil. I cinquena: afrontar la fragmentació de l’ordre internacional en l’àmbit polític i econòmic. Déu-n’hi do!