Ahir es va complir el segon aniversari de les eleccions al Parlament que van donar pas a la present legislatura catalana. Una legislatura substancialment diferent de les que l’han precedit d’ençà de 2015. D’un intent barroer d’aïllar el grup parlamentari Socialistes i Units per Avançar, el Govern ha passat a aprovar els Pressupostos amb el seu suport. El trencament entre Junts i republicans, ha situat al Govern Aragonès davant una realitat tan incòmode per ell, com positiva pel país. Incòmoda perquè visualitza el final, no precisament amistós, de l’aliança independentista del 52%. Incòmoda perquè formalitzen una reculada en tota regla respecte les proclames que auguraven la “culminació del mandat de l’1 d’Octubre”. I positiva per al país perquè el dota d’uns pressupostos expansius en un moment econòmicament i social complex per raó de la crisi generada a partir de la guerra a Ucraïna. O perquè trenca els blocs fins ara impermeables.

Malgrat la majoria independentista a inicis de la legislatura, el Grup parlamentari Socialistes i Units per Avançar, va pactar el desbloqueig d’institucions com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, de les Sindicatures de Greuges i de Comptes o del Consell Audiovisual, entre altres. Un exercici de responsabilitat que ha posat l’interès general per davant del particular i que s’ha repetit amb l’aprovació d’uns pressupostos.  Un cop condicionats, amb aspectes com l’aeroport de Barcelona, la B-40 o el Hard Rock, o amb la incorporació de partides exnovo com la destinada a l’escola concertada, Salvador Illa ha donar el vist-i-plau als mateixos. Un aval que ho es als comptes, però no a l’acció del Govern. Un pacte de Pressupostos, que no un pacte de legislatura. Cooperar i competir o, si es vol, governar des de l’oposició.

Ramon Espadaler, secretari general d’Units per Avançar i diputat del Grup Parlamentari Socialistes i Units per Avançar.