L’acord entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, apuntalat per un còctel de vots a favor i d’abstencions, ha fet possible allò que al meu entendre necessitava Espanya: un Govern. Altra cosa és el seu signe i, sobre tot, les polítiques que tant en l’eix esquerra-dreta, com en el pla de les malmeses relacions entre  Catalunya i Espanya es proposa fer el nou executiu.

Tinc  la sensació que no només obrim una nova Legislatura, la XIV, sinó que també una nova etapa, un nou cicle. Hi ha alguns elements que conviden a pensar que estem en un nou paradigma. Fets com, per exemple, el naixement del primer govern de coalició d’ençà de la Transició, la irrupció amb força de Vox a les Corts Generals o el suport d’ERC i l’hostilitat dels hereus de Convergència al nou Executiu ho testimonien.

I, com sol passar amb tot allò que és nou, es generen per igual  il·lusions i suspicàcies. Lloances i crítiques “avant la lettre” que faríem bé d’aïllar en benefici de la política i dels fets que d’ella se’n derivin. En benefici de les polítiques concretes i dels gestos, sempre tan importants en política. Pel que fa als gestos, son coneguts, tant en el pla de les relacions Catalunya-Espanya, com en el socioeconòmic: un Govern obert al diàleg respecte el tema territorial i, alhora, sòlidament ancorat a l’esquerra. Un Govern que necessita temps per afrontar, per desescalar, el conflicte territorial fet que, tot apunta,  “compensarà” a base de dissenyar polítiques clarament d’esquerres: reforma fiscal, contrareformes educativa i laboral o promoció de legislació en temes suposadament progressistes com, per exemple, la regulació de l’eutanàsia. Veurem que dona de si tot plegat…

Confesso que, tot i l’escepticisme i fins i tot la discrepància respecte la bondat d’algunes de les polítiques anunciades, defenso la necessitat de donar una oportunitat a la governabilitat i al diàleg, particularment en l’enverinada qüestió territorial. Però aquesta oportunitat passa, inexorablement, per unes noves eleccions al Parlament de Calalunya amb urgència.

Es miri com es miri, no té cap sentit engegar una taula de diàleg amb el desequilibri estructural que hi ha entre un govern que just comença i un que està acabat per manca de projecte i que ja sols funciona per inèrcia.

Les eleccions, en el cas de Catalunya, són l’única sortida, fins i tot a  risc de que no siguin la solució. Perpetuar l’agonia d’un Govern que ja ni dissimula les seves desavinences, no només no ens porta enlloc, sinó que pot malbaratar el nou intent de diàleg que Esquerra, PSOE i PSC han dibuixat.  Una proposta que incomoda sobre manera als hereus de Convergència, a jutjar pel tancament que va exhibir el President Quim Torra a la Taula per al Diàleg celebrada a instància seva el passar divendres.

 Proposar acotar el diàleg a l’amnistia i l’autodeterminació i exigir un mediador extern, com va fer al President de la Generalitat, equival a rebentar una iniciativa a la que hauríem de donar una oportunitat. Una oportunitat que passa per poder debatre altres aspectes, com per exemple, els recollits a la Declaració de Barcelona del PSC o a les “Bases per a un pacte d’Estat Catalunya-Espanya” d’Units per Avançar, documents que vam lliurar divendres passat als membres de la Taula per al Diàleg.

Ramon Espadaler Parcerisas, secretari genera d’Units per Avançar