Investidura, retrobament, futur…

Els resultats del 23- J situen les forces polítiques catalanes en una posició concloent per a la investidura d’un nou president i l’estabilitat del seu govern. No és la primera vegada que això passa. La diferència rau en el fet que qui va ser determinant antigament sempre va tenir la voluntat d’implicar-se en la governabilitat de l’ Estat, més enllà de la defensa lògica dels interessos de Catalunya. En el seu patrimoni hi havia els valors del diàleg, la transacció i l’acord que han format la democràcia espanyola des de finals dels setanta fins fa una desena d’anys.

La conjuntura actual permet a alguns concloure que estem davant una “oportunitat històrica”. Si fem ús de les paraules que ha fet servir el líder del PP (formació que, deixant de banda Vox, apareix en l’imaginari col·lectiu com la més distant d’aquest propòsit), es tractaria de “buscar un encaix de Catalunya dins de la llei”. Al pol oposat, els independentistes condicionen la investidura a l’aprovació d’una amnistia, i alguns d’ells postulen la seva promulgació com a condició prèvia a la votació.

En el fons, és subjacent la tesi, amb molts matisos segons qui la subscriu, que la investidura i l’aritmètica parlamentària configuren l’avantsala d’una “oportunitat històrica”, en què es pot donar el pacte o el compromís que permeti resoldre un conflicte de naturalesa política com el que tenim. Un conflicte que des de fa una dècada afebleix tant Catalunya com Espanya. En aquest context transcendent m’atreveixo a aportar algunes reflexions que, si bé poden enterbolir aquesta visió del nostre futur teòric, potser poden ser útils per a un debat més prosaic.

En primer lloc, crec que cal separar el debat de la investidura dels termes totèmics de “pacte històric”. Òbviament, no nego que els acords amb l’independentisme per assegurar l’elecció d’un president han de comportar les contrapartides polítiques que es puguin concordar. Però el que intento és accentuar que la correcció dels dèficits històrics de l’estructura territorial de l’ Estat no s’ha de fer (ni es farà) a cop d’acords d’investidura.

El debat sobre una possible amnistia caldria segregar-lo de la investidura

En segon lloc, creient en la necessitat de girar full del procés , opino que el debat sobre una possible amnistia caldria segregar-lo també de la investidura. Sobre si l’amnistia encaixa o no a la Constitució, hi haurà tantes opinions com dictàmens jurídics es demanin. Però hi ha una gran majoria que, precisament en nom del retrobament i d’una convivència de futur, tenen clar que no es desfarà mai el camí de la confrontació si és només una part, i no tots, qui assumeix les seves responsabilitats polítiques.

La viabilitat d’aquest retrobament desitjat, es qualifiqui com es qualifiqui, té molt més a veure amb la política que amb el dret. I l’interès general, que la política ha de perseguir, no pot acceptar que l’únic que es va esdevenir va ser una extralimitació d’un Estat que, per descomptat, és de dret.

I finalment, l’acord, el pacte o el compromís només serà històric si hi participen la majoria de forces polítiques. I, lògicament, tant el PSOE com el Partit Popular! Dur-lo a terme amb mitja Espanya (així va passar amb l’ Estatut del 2006) no significarà cap avenç. Al contrari. I només podrà revestir-se de “pacte històric” si es crea com un apèndix pendent de la transició amb els valors que van il·luminar el pacte constituent. Si del que es tracta és d’arraconar-los fins a desterrar-los, ni hi haurà cap pacte, ni garantia de futur.