El 16 de gener de 2018 es va constituir el Parlament de la XIIa Legislatura, escollint Roger Torrent com a President. Recordo que just en acabar el Ple vaig agrair-li personalment tant el to com el contingut del seu discurs d’acceptació. Sense renunciar a la seva filiació independentista, Torrent va reconèixer i explicitar la diversitat de la cambra, com un reflex precís de la fesomia del país. No debades les eleccions de 21 de desembre de 2017 acabaven de marcar un rècord històric de participació (un 79% del cens). Un President independentista que entenia i respectava la pluralitat i que es comprometia a gestionar-la i representar-la. Això, que podria semblar una obvietat, torna a estar en risc amb la nova presidenta del Parlament.

Repassant la presidència de Torrent, podrem constatar una curiosa manera de procedir basada en l’ús freqüent de pirotècnia verbal per acontentar la parròquia i dissimular els incompliments de les promeses independentistes quan aquestes podien derivar en incompliments legals. En poques paraules, més sortides de to, que de la legalitat.

La XIIIa Legislatura, just estrenada el passat divendres dia 12, pinta diferent. La nova Presidenta ha dibuixat, des del primer minut un escenari de clara confrontació entre catalans, entre catalans i la resta d’espanyols i també entre els poders que conformen l’Estat de Dret. Sota la fal·làcia que en democràcia la voluntat de la majoria ho pot tot i per aconseguir els seus propòsits, la nova presidenta crida implícitament a saltar-nos el marc legal que ens hem donat democràticament.

Borràs obvia, seguint una tradició que tan sols ha portat tensió i dolor, que el compliment de la llei és una condició necessària per a la vida en democràcia. Obvia que la presidència del Parlament no representa una part (la seva), sinó un tot que és per definició divers i plural. Obvia que la sortida a l’actual fractura interior no passa per tirar més llenya al foc, sinó per tendir ponts i obrir-se al diàleg.

Certament està per veure com es desenvoluparà la legislatura. Però convindreu amb mi que pinta fatal, en un moment en el qual, com mai, necessitem sumar, més que restar i multiplicar, més que dividir. Res m’agradaria més que equivocar-me en la predicció, però des del realisme, només puc concloure que la cosa pinta fatal.

Ramon Espadaler, secretari general d’Units per Avançar