Solucions per a Catalunya’

Conferència del primer secretari i candidat socialista a la presidència de la Generalitat, Miquel Iceta, Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, 9 de novembre de 2017

Bona tarda, amigues i amics,

Us agraeixo la vostra nombrosa i ben qualificada assistència.

Catalunya s’enfronta avui a la crisi institucional, política, econòmica i social més important des de la recuperació del nostre autogovern amb el retorn, fa quaranta anys, del president Tarradellas.

Vull recordar, com a petit homenatge a un gran president, una frase que inspira la política que vull desenvolupar en els mesos i anys a venir: “El nostre país és massa petit perquè es menyspreï cap dels seus fills, i prou gran perquè hi capiguem tots”.

Una altra frase admonitòria del vell president: “Mai més un sis d’octubre!”.

El projecte que vull descriure avui s’inspira en les arrels del catalanisme polític. Aquell que ens ha llegat veritats contrastades: units, guanyarem; dividits, perdrem. L’aspiració catalana per l’autogovern s’ha de traduir sempre en bon govern. La unitat civil del poble és el requisit previ a qualsevol bona política. I la cohesió social és l’altra vessant de la unitat civil. Una i altre han estat, són i seran la base del nostre progrés com a societat.

Fa tot just dos anys, el 29 d’octubre de 2015, feia una conferència aquí mateix sota el títol: “El catalanisme social i federal del segle XXI”. En aquella conferència vaig fixar la posició dels socialistes per aquesta legislatura: no a dividir els catalans. Deia llavors: no a sortir de la legalitat democràtica, no a un procés secessionista unilateral.

Lamentablement la majoria parlamentària independentista ha anat en direcció contrària i per això aquesta legislatura ha estat un desastre i ofereix un pèssim balanç. Ningú no pot negar que ha estat la pitjor legislatura del Parlament recuperat des de les eleccions de 1980.

Hi havia clars advertiments en aquest sentit. Enric Fossas, per exemple, qualificava la proposta que el Parlament havia d’aprovar en iniciar-se la legislatura, el 9 de novembre de 2015: “La proposta de resolució no és una declaració unilateral d’independència, és una declaració d’insurgència que situa el procés fora del món civilitzat”.

Segueixo amb el que jo mateix deia fa dos anys: “Catalunya som tots i totes. No ens resignarem a l’esquinçament de la societat catalana en meitats irreconciliables. Som hereus i defensors del caràcter central i integrador del catalanisme polític”.

I les meves paraules de llavors prenen, llegides avui, un cert to profètic. Deia: “De la mateixa manera que els socialistes creiem que la ‘qüestió catalana’ és un problema polític que s’ha de resoldre políticament i no per via judicial, també creiem que quan les lleis democràtiques s’incompleixen deliberadament o quan una institució -es digui Parlament de Catalunya o es digui Govern de la Generalitat- proposa obertament desobeir la legalitat democràtica, això ha de tenir inevitablement conseqüències jurídiques”.

I insistia: “Guanyar les eleccions habilita per governar no per saltar-se la legalitat democràtica i dur Catalunya pel pedregar” (…) Estic convençut que el panorama que he dibuixat fa uns instants conduirà els seus aventurers protagonistes a una gran patacada i al fracàs, amb un elevat cost per a Catalunya”.

No cal dir que m’hagués agradat moltíssim equivocar-me. Però no em vaig equivocar gens.

Molts vàrem advertir del risc de separar-nos del tronc central del catalanisme polític. Però els nostres advertiments no van ser atesos.

En aquella conferència de 2015 els avançava un objectiu polític: construir una “Aliança pel Seny i pel Catalanisme”.

Una Aliança que ahir mateix donava un gran fruit en forma de l’acord polític entre el Partit dels Socialistes de Catalunya i Units per Avançar. Un acord que ha estat possible entre d’altres coses per la feina de plataformes ciutadanes com La Tercera Via i Portes Obertes del Catalanisme.

Permeteu-me que saludi de forma especialment afectuosa els amics i amigues d’aquestes plataformes ciutadanes i d’Units per Avançar. Farem molta feina junts!

El pacte subscrit pel PSC i Units per Avançar, que ha de ser definitivament aprovat pel Consell Nacional del PSC demà, és un acord polític. No és una coalició ni prefigura col·laboracions futures. És la resposta generosa i intel·ligent a una situació excepcional. Ni el PSC fa seu el programa d’Units per Avançar. Ni Units per Avançar fa seu el programa del PSC. Però estem d’acord en quelcom molt important: la necessitat d’enfortir el catalanisme no independentista, la urgència de trobar solucions acordades, el compromís de no resignar-nos a un empat d’impotències entre l’independentisme i l’immobilisme, la voluntat d’aixecar la bandera del diàleg, la negociació i el pacte per tal de tornar a cohesionar la societat catalana, defensar el nostre autogovern i recuperar un marc d’estabilitat i confiança que garanteixi el progrés econòmic i la justícia social.

Ramon Espadaler sempre em demana que recordi que els Socialistes i els d’Units representem dues tradicions polítiques diferents. Les que van ser capaces de reconstruir Europa després de la segona guerra mundial. Dues tradicions que van ser capaces d’impulsar l’economia social de mercat i el pacte social que han promogut el període més pròsper i just de la història. En aquest moment excepcional de Catalunya, aquestes dues tradicions es comprometen a treballar conjuntament per superar la crisi política, econòmica, social i institucional del nostre país.

És normal que aquest acord hagi aixecat crítiques dels nostres adversaris. Hi ha qui no és capaç d’acordar amb altres, a menys que comparteixin al 100% les seves idees. Hi ha qui no vol acordar, sinó que vol imposar. Hi ha qui pensa que només solucionarem el problema quan tothom li doni la raó. No és el nostre cas. Nosaltres creiem en l’acord entre diferents, l’acord des del respecte, l’acord des de la recerca apassionada del que ens uneix. Som així. I Catalunya en aquests moments necessita acords i no enfrontaments. És l’esperit que ens uneix avui aquí.

El nostre acord mostra també el camí que volem seguir: Catalunya necessita més acords i menys divisions. I aquest és el nostre objectiu.

Quan parlava fa dos anys de l’Aliança pel Seny i pel Catalanisme fixava tres prioritats que segueixen tenint plena vigència.

Prioritat 1. Dotar el país d’estabilitat institucional i política

Prioritat 2. Treballar plegats les administracions públiques, els empresaris i els sindicats per a establir els grans acords que permetin aprofitar la recuperació econòmica i reduir les desigualtats

Prioritat 3. Aconseguir que Catalunya es trobi còmoda a Espanya.

Avui estem bastant pitjor que fa dos anys. Avui tenim:

Crisi política. Crisi institucional. Crisi econòmica. Crisi social.

Una societat dividida.

Una economia afeblida, amb més de 2.000 empreses que han traslladat fora de Catalunya la seva seu social. I tants i tants que canvien els comptes de sucursal bancària o obren comptes dites “mirall”.

Una imatge europea malmesa.

Unes institucions intervingudes.

L’anterior govern, cessat, part dels seus membres en presó preventiva, a causa d’una decisió judicial desproporcionada, i part dels seus membres i el seu president, a Brussel·les en espera que es resolgui la sol·licitud d’entrega a la justícia espanyola.

Havíem advertit dels riscos.

Vàrem treballar com ningú per evitar la Declaració Unilateral d’Independència i l’aplicació de l’article 155. Volíem que les eleccions fossin convocades pel president Puigdemont. Ho teníem a tocar de dits, però finalment es va fer enrere pressionat pels sectors més radicals del moviment independentista.

No estic eximint de responsabilitat el govern del PP. Són responsables de no haver obert cap porta ni finestra a una solució política. Varen combatre a peu i a cavall l’Estatut del 2006, i han estat incapaços d’oferir una resposta a un problema que el pas del temps no ha fet sinó engrandir.

I cal recordar quines han estat les causes del fracàs del projecte independentista. La primera, no comptar amb un majoria suficient per tirar endavant. Dos milions i escaig de catalans no poden imposar la seva visió a tres milions i escaig de catalans. Si per reformar l’Estatut calen 90 diputats, amb 72 no n’hi ha prou per fulminar-lo. La segona raó és que no hi ha possibilitats de secessió de forma unilateral i il·legal en un Estat democràtic membre de la Unió Europea. La tercera, és que no s’havien preparat bé les coses. N’hi ha prou en veure el desori produït només 24 hores després de declarar la independència. I la quarta raó és que no havien volgut reconèixer la dificultat del plantejament que feien. I per això s’ha produït una enorme frustració, que serà difícil i lent superar.

Però no és moment de retrets. Ara és hora de solucions.

Les eleccions del 21 de desembre ens ofereixen la possibilitat de canviar de rumb.

El president Mas havia fixat un rumb de col·lisió i jo els convido a canviar de rumb, els convido a fixar un rumb d’estabilitat, de seny, de prosperitat, de justícia social i de sostenibilitat. Vull canviar de full de ruta, jo no vull arribar tot sol a cap Ítaca, vull arribar amb tothom a un futur millor. Així, doncs, vull convidar-vos a un viatge ben diferent.

Els convido a recuperar el respecte per totes les idees.

Els convido a deixar enrere actituds sectàries.

Els convido a abandonar projectes que divideixen la societat entre bons i mals catalans.

Els convido a escoltar i a pactar. A transigir i a negociar. A pactar.

Els convido a retrobar el catalanisme pragmàtic que va fer gran Catalunya.

Els convido a renunciar a la rauxa que posa en risc tots els avanços assolits amb tant d’esforç per moltes generacions.

Els convido a abandonar la recerca permanent d’excuses i enemics per justificar errors i fracassos.

Els convido a ser dignes de la nostra història, dignes hereus dels nostres pares i dels nostres avis.

Vull canvi sense trencadissa.

Vull prosperitat sense deixar ningú enrere.

Desconfio de veritats absolutes i de dogmes que pretenen ofegar discrepàncies.

Quan l’argument és insult, no hi ha raó.

Quan el sentiment s’imposa sobre les raons, desapareix el pensament.

Què estem en condicions d’oferir en aquesta nova etapa política?

Passar del ‘lío’ a les solucions.

Passar de la rauxa, al seny.

Passar de la inestabilitat a l’estabilitat.

Passar de la improvisació a la preparació

Passar de la confusió, a la claredat.

Passar de la incertesa, a la certesa.

Passar de l’engany, a la sinceritat.

Passar del miratge, a la realitat.

Passar de la discòrdia, a la concòrdia.

Passar de la desconfiança, a la confiança.

Passar del fracàs, a l’èxit.

Passar de la frustració, a l’esperança.

Vull que Catalunya guanyi i no quedi paralitzada en el record de jornades històriques que no ho eren, i en derrotes que no cal repetir.

Aquests són els meus compromisos.

És per això que vull esdevenir president de la Generalitat.

Certament em presento amb un programa concret. Però en aquestes eleccions em sembla més rellevant subratllar els objectius de país.

Fa uns mesos us hagués dit que els meus objectius eren dos: aconseguir un clima de diàleg i acord entre Catalunya i la resta d’Espanya, i utilitzar tot el potencial del país al servei del progrés econòmic i la lluita contra les desigualtats que s’han incrementat durant la crisi.

Ara, la raó principal és una altra. Vull ser president per superar la divisió entre catalans.

Si sóc elegit president ho sacrificaré tot al servei d’aquest objectiu.

Recordeu quan vaig oferir-me a acompanyar el president Puigdemont al Senat.

Recordeu les meves intervencions parlamentàries, crítiques, però sempre respectuoses amb els adversaris. Sempre cercant solucions i acords per sobre de titulars i desqualificacions.

Treballaré per evitar la divisió i una política de fronts.

Si sóc president, ningú se sentirà exclòs de la política catalana. Ni els que volen tot segueixi com està o fins i tot voldrien retrocedir, ni els que volen trencar amb tot.

Tots som Catalunya i la meva primera obligació serà trobar la manera que tots siguin escoltats i que tots puguin fer la seva contribució a un futur millor.

Jo no vull la victòria d’uns sobre uns altres. No vull que la satisfacció de la meitat més un impliqui la derrota de la meitat menys un.

Per això més que pactar una votació, vull votar un acord.

Hem d’abandonar els falsos i terribles esquemes de bons contra dolents, el bé contra el mal. Que s’abandoni la política de trinxeres. Vull ponts i no fronteres. No vull retrocedir a l’esperit de les croades. No vull dogmes enfrontats, sinó escoltar les raons de tothom per cercar punts de trobada.

Vull una Catalunya que no sigui el camp de batalla entre bons i dolents, siguin quins siguin els bons i siguin els que siguin els dolents. No vull frontismes. Vull amplis acords. Vull transversalitat. Hem d’abandonar la divisió entre independentistes i espanyolistes, separatistes i unionistes, patriotes i botiflers, camp contra ciutat, interior contra costa.

Crec que podem estar tots units al voltant de tres objectius essencials: respectar la llei, respectar la diversitat i treballar pel bé comú.

Restablir la confiança en el futur. No hi ha dret que els petits estalviadors hagin de patir. Que els pensionistes, després dels esforços de tots una vida, hagin de patir ara pel futur. Que les empreses hagin de marxar. Que els projectes de nova inversió vagin a d’altres llocs.

La nostra principal preocupació són les persones que han de viure de la seva feina, el món del treball. I ens esforçarem, colze a colze amb els sindicats i els empresaris per assegurar el progrés econòmic del país, malmès per la deriva independentista.

La nostra convivència s’ha ressentit. El nostre progrés s’ha ressentit. El que s’havia presentat com un camí de roses és un precipici pel que no hem de caure. S’havia presentat tot com fàcil, senzill, planer, desitjable. Està a tocar de dits. I el que estava a tocar de dits era el desastre. Un desastre que calia evitar i que ara cal remuntar. Sense perdre un instant. Sense assenyalar culpables. No tenim temps per això. No podem perdre energies en això.

Està clar que el rumb de col·lisió no ens era propici. Els dos bancs catalans, sis de les set empreses que cotitzen a l’Ibex, el sector assegurador, les empreses que concentren una facturació que equival al 40% del PIB català. Per por a la inestabilitat política, per por a la inseguretat jurídica han decidit traslladar la seu social. I després poden anar desplaçant els centres de decisió, la seu fiscal i fins i tot part de la seva activitat. Prou! Jo els dic: torneu! Us donarem garanties que mai no tornarà a estar en risc l’estabilitat política ni la seguretat jurídica.

He dit que volia utilitzar tota la potencia del govern de la Generalitat al servei de l’objectiu de millorar l’economia i reduir les desigualtats que s’han incrementat durant la crisi. I vull fer-ho canviant de política. Jo vull tornar a una política que doni prioritat a l’establiment de pactes, molts acords estratègics que sumin esforços. Tots els pactes possibles que vagin articulant un nou “contracte social” tal i com el defineix el professor Anton Costas en el seu darrer llibre, i cito: “el compromís entre tots els membres i grups d’una societat per compartir un projecte comú de futur i cooperar lleialment entre ells per aconseguir-ho”.

És a dir, amplis recolzaments socials per impulsar les reformes de tot tipus que la nostra societat necessita. Perquè tota reforma, per petita que sigui, necessita d’una àmplia base social que la sustenti ja que canvia inèrcies i equilibris econòmics i socials i, per tant, genera resistències.

Probablement això és el que no van entendre els membres de l’anterior govern de la Generalitat.

Què és el que crec que s’hauria de pactar?

Caldria pactar com fer créixer l’economia, com repartir la riquesa i com crear ocupació amb un nou model econòmic en el que el creixement no generi noves desigualtats, que sigui més respectuós amb el medi ambient i que estigui més atent a lluitar contra el frau i l’explotació laborals. I un pacte que allunyi la por que molts sectors tenen a l’estancament econòmic i, fins i tot, a un possible retraces.

Caldria pactar una Agenda per la Igualtat capaç de rescatar els ciutadans de les polítiques actuals, que el que han fet és afavorir que es desplomin els ingressos de les famílies amb menys recursos, i impulsar l’educació, defensar el sistema públic de salut i els serveis públics, capaç també d’aturar la privatització de drets i tornar als serveis socials d’accés universal. Perquè la desigualtat a la nostra societat està creixent, i l’hem de combatre no sols per raons de justícia sinó com a garantia d’eficiència econòmica i prosperitat.

Caldria pactar una agenda de regeneració institucional i democràtica que permeti que la política, la democràcia, s’imposi sobre l’economia. És a dir, que el poder dels representants dels ciutadans estigui per sobre del poder dels mercats o dels interessos gremials de col·lectius afectats. Una agenda que contempli recuperar polítiques públiques de regulació que estableixin regles clares, establiment de límits i igualtat d’oportunitats per a afavorir la competència, que és el que més afavoreix als ciutadans.

Quan abans els hi parlava de prioritats he esmentat la d’aconseguir un clima de diàleg i acord entre Catalunya i la resta d’Espanya. Per a assolir aquest objectiu he formulat la idea del Pacte d’Estat per Catalunya. Ja veuen, un altre Pacte.

Què vull dir quan parlo de Pacte d’Estat per a Catalunya? L’exposaré breument.

En primer lloc necessitem, precisament, que la societat espanyola sigui conscient que cal donar-li a la qüestió catalana la categoria de tema d’Estat; no d’un tema menor, circumstancial o efímer. He dit varies vegades, i no he estat l’únic en dir-ho, que el problema que tenim els catalans, a més de ser un problema entre nosaltres, de la necessitat de tenir un ampli acord sobre el què volem, és un problema d’Espanya, fins i tot, en aquest moment és “el” problema d’Espanya. Cap altra vegada, des de 1981 s’ha trobat Espanya en una crisi institucional i social tan greu com aquesta.

Com a mostra, un botó. Cap altre problema, des del 23F, havia provocat un missatge televisat específic del Cap de l’Estat. Per això dic que la solució del problema necessita un Pacte d’Estat.

En segon lloc, el pacte ha de reconèixer les característiques singulars de la societat catalana, la seva identitat nacional i la seva vocació d’autogovern.

En tercer lloc, cal promoure la necessitat de parlar a Catalunya, de comptar amb els tots els catalans, amb tots els catalans; no només amb uns o amb uns altres. El Pacte ha de servir no per a acontentar a uns, sinó per beneficiar Catalunya i, com a conseqüència, beneficiar el conjunt d’Espanya. Dit en unes altres paraules: això no va de fer un Pacte per acontentar als independentistes. Va de fer un Pacte per a convèncer una àmplia majoria.

El Pacte també ha de servir per a abordar temes concrets que, malauradament, porten anys sense ser objecte d’una negociació sensata. M’estic referint a temes com:

1. Negociar les 46 demandes plantejades des del Govern de la Generalitat al Gobierno de España en les que jo veig moltes possibilitats d’arribar a accords.

2. Desenvolupar l’Estatut vigent i, fins i tot, i a partir de les oportunes reformes legals al Congrés dels Diputats, abordar algunes de les qüestions que el Tribunal Constitucional va considerar que no podien ser objecte de regulació per part del propi Estatut, però sí a través de les corresponents Lleis Orgàniques.

3. Abordar la negociació del finançament autonomic.

　

4. Impulsar un ambiciós Pla d’inversió estatal en infraestructures estratègiques per a Espanya en territori català que, a més de diners, incorpori un disseny intel·ligent i una gestió compartida. Per exemple, el darrer govern socialista va dissenyar, però no va poder executar per l’avançament electoral, un pla per a dotar d’autonomia de gestió i de capacitat d’intervenció de les institucions catalanes a l’aeroport de El Prat.

5. Aprofundir en el reconeixement de la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya. En aquest sentit, el Pacte hauria de servir per a que s’aprovés una Llei Orgànica de Reconeixement i Empara de la Pluralitat Lingüística a Espanya. O per assegurar la presència de les llengües i cultures catalana i aranesa a la UNESCO.

6. Reconèixer la importància estratègica i simbòlica de la ciutat de Barcelona com a gran capital catalana, espanyola i europea i seu de la Unió per la Mediterrània.

7. I, per últim però no en darrer terme, impulsar la reforma de la Constitució en un sentit federal. Una reforma que hauria de ser votada per la ciutadania i recollir el que jo anomeno les quatre R, quatre reivindicacions:

o Reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya.

o Regles de repartiment competencial que millorin l’autogovern de la Generalitat des del respecte i la lleialtat institucionals, reconeixent les competències que recullen singularitats i fets diferencials; amb especial atenció a les qüestions relacionades amb la llengua, l’educació i la cultura.

o Recursos. Fixant els grans principis del sistema de finançament que ha de ser suficient, solidari, just i equitatiu i que reculli els conceptes d’esforç fiscal similar i ordinalitat; així com la figura dels Consorcis Tributaris o solució equivalent.

o Representació, a través d’un Senat o un Consell Federal que faci de la Cambra Alta un veritable instrument d’integració i cooperació territorial.

Per cert, una reforma de la Constitució que haurà de ser votada en referèndum pels ciutadans, i que jo vull que obtingui un suport massiu a Catalunya. Per aquesta raó com a President treballaré per a assolir un acord que pugui merèixer un suport majoritari dels catalans.

En definitiva, els deia que cal un Pacte d’Estat per a Catalunya impulsat amb la convicció que promoure el dinamisme a Catalunya és assegurar el progrés a tota Espanya. Que el respecte a la singularitat de Catalunya és la millor garantia perquè sigui respectada la diversitat dels pobles d’Espanya.

Senyores i senyors,

Com hauran pogut observar, el que jo proposo es pot resumir en restituir la centralitat de la política i, amb ella, la via del diàleg, la negociació i el pacte com a única forma de trobar una solució que, o és acordada, o no serà.

La meva proposta, tot el que avui els he explicat, s’adreça als catalans i les catalanes que saben que la unitat ens fa forts i que la divisió ens afebleix; als que saben que encara que pensem que tenim la raó, fora de la llei la perdem i posem en perill el més preuat que tenim, que és la convivència i les nostres institucions.

La meva proposta és una proposta catalanista

– perquè catalanisme és autogovern i la meva proposta es caracteritza per la defensa aferrissada de les institucions d’autogovern. I la millor manera de defensar-les és no posar-les en risc!

– perquè catalanisme és federalisme i la meva proposta es caracteritza per la idea d’implicar-nos a fons en la reforma d’Espanya i d’Europa. Al pont de comandament, no pidolant que ens escoltin.

– perquè catalanisme és integració i justícia social i la meva proposta es caracteritza per la consecució d’aquests objectius a partir del diàleg, la negociació i el pacte, i la transacció, la transversalitat, i el mestissatge si volen, que és el que ha fet gran Catalunya.

Jo vull ser el candidat de tots els que volen l’acord i el canvi. O hauria de dir els acords i els canvis. O millor encara, els acords per canviar les coses a millor.

Jo no vull limitar-me a defensar la legalitat. No vull limitar-me a assenyalar els riscos de la independència. Jo proposo un projecte factible i engrescador perquè vol sumar primer per multiplicar després.

Un projecte que, com he dit al començament, compta amb el suport de molta gent que abans mai s’havia plantejat donar suport a un candidat socialista.

Jo em comprometo a fer una campanya i, més important encara, a desenvolupar una obra de govern inclusiva, de l’esquerra al centre, de l’autonomisme al federalisme. Vull desenvolupar un projecte amb fortes arrels de contingut social, ecològic i feminista en el que ens trobem còmodes molts ciutadans de diverses sensibilitats polítiques, socials, sindicals i culturals.

Vull que l’educació, la recerca i la innovació siguin els motors principals de la prosperitat i les palanques d’igualtat per a les persones i les empreses.

Catalunya endins potenciaré el molt i molt bo que tenim. La meva política serà la de respectar el que funciona buscant com millorar el que no va bé. Sempre amb una actuació gradual i acordada.

Miraré cap a Espanya i seré tan exigent com dialogant amb el govern espanyol, sigui del color que sigui. Recuperaré el paper d’impuls que fins a 2010 ha desenvolupat sempre Catalunya, cooperant amb la resta de Comunitats Autònomes per a construir una Espanya diferent, de baix a dalt. Treballaré perquè Catalunya torni a ser respectada i admirada en el conjunt d’Espanya i a Europa.

I, com he dit al començament, miraré cap a Europa. Reafirmaré i incrementaré l’europeisme del nostre país. Recuperaré el prestigi de l’acció exterior de la Generalitat, malbaratat els darrers anys i enfonsat les darreres setmanes. Estarem sempre presents en els fòrums en els que es discuteixi el futur d’una Europa més unida, més potent, més federal i més solidària.

Per acabar, tot i que no és el moment d’explicar un programa de govern, si que els demano uns minuts de paciència perquè vull dibuixar-los el país que vull.

Un país lector. Un país de biblioteques, mediateques i arxius del segle XXI. Un país d’editorials grans i petites. Un país d’escriptors i escriptores. Un país educat i educador. Un país de persones que llegeixen i animen a llegir. De persones cultes que tenen accés al teatre, el cinema, la música i l’art. Un país que estima el seu patrimoni cultural.

Un país de ciència. En el que la ciència i la recerca siguin les nines dels nostres ulls. En el que floreixin les universitats i es trobin a gust els investigadors.

Un país sà i ben alimentat. Que cuidi l’alimentació dels nostres fills i dels escolars. Amb més cura de l’alimentació, de la cuina i dels mercats. Un país que lluiti contra els trastorns alimentaris, cuidi la producció i no malbarati el menjar.

Un país per a nens i avis. Amb casals, llars d’infants i ludoteques. Que lluiti contra el fracàs escolar. Mai més un pressupost de la Generalitat amb zero euros per a les escoles bressol. Avançarem cap a una xarxa pública universal i de qualitat en l’etapa 0-3 anys. Vull un país que cuidi i estimi la gent gran i que lluiti contra la solitud i la tristor. Un país on ningú no tingui por d’anar envellint.

Un país per caminar i descobrir. Amb ciutats a la mida de les persones. Amb turistes, sí, molts, però amics de Catalunya. Que tornin, i que ho facin des del respecte i el civisme i amb serveis de qualitat. Un país que cuidi la terra i el territori, la costa, els rius i les muntanyes, la qualitat de l’aigua i de l’aire, la nostra qualitat de vida.

Un país digital. Capdavanter en economia digital, cooperativa i col·laborativa. Un país d’economia 4.0, capdavanter en innovació i sectors industrials i de serveis avançats.

Un país obert i participatiu. De voluntaris i persones compromeses. Un país acollidor i d’acollida, capaç d’aprofitar i potenciar totes les energies, tot el talent. Un país d’entitats, associacions i fundacions. Un país de mecenes petits i grans.

Un país que treballa. Que treballa pel futur. En el que a igual feina correspongui un igual salari. Que faci de la Formació Professional un factor d’esperança i competitivitat. Un país que persegueixi l’explotació laboral, amb un bon servei d’ocupació. Un país de treballadors autònoms i emprenedors que generen i redistribueixen riquesa.

Un país connectat. Amb ports, aeroports, trens i carreteres de primera. Amb gestió públic- privada dels recursos assegurant sempre l’interès general. En el que el dret a la mobilitat sigui un principi rector i la sostenibilitat i la transició ecològica siguin objectius permanents.

Un país segur. Per a les dones, els infants, pels més grans, per a les persones amb discapacitat, per a tothom. Amb menys accidents a la carretera i a la feina. Sense violència masclista. Amb habitatges rehabilitats des del punt de vista constructiu i també de l’eficàcia energètica. Un país que lluiti contra el frau i també més segur per consumidors i usuaris.

Amigues i amics, en aquest moment difícil de la història de Catalunya, en un moment que, he de dir-los-hi, hagués preferit com tots vostès, que fos ben diferent, m’ofereixo a encapçalar la Generalitat per substituir l’actual laberint per una nova esperança.

Una esperança d’acord i de canvi. L’esperança d’un futur millor que ens hem de llaurar nosaltres mateixos amb esperança, esforç i perseverança. Jo segueixo aquella màxima que diu “el que li passi al país depèn del que nosaltres fem amb el que ens han deixat els que ens han precedit” (Robert Kennedy en el prefaci al llibre de JFK “Profiles in Courage”)

Li dec això al meu país. Porto tota una vida en política preparant-me per a un moment com aquest en que ens cal passar del laberint sense sortida en que ens han ficat, a un horitzó possible i millor.

Un moment en el que ens cal recuperar el pas i el temps perdut.

En un moment en que correm el risc d’abocar-nos a un conflicte permanent entre els que proposen una solució impossible i els que neguen el problema, jo formulo una proposta d’esperança en les nostres possibilitats, en les nostres capacitats de superar aquest moment. Formulo una proposta catalanista, democràtica i reformista que interpel·la als catalans que volen ordre i progrés i que ens ha de permetre a molts fer molt de camí junts fins arribar a la Catalunya somiada pels nostres avis.

Vull una Catalunya millor en una Espanya diferent i en una Europa més unida i amb més empenta.

És un horitzó que està al nostre abast.

Els proposo que ens hi posem des d’avui mateix.

Moltes gràcies.