A la greu crisi sanitària i les seves derivades econòmica i social que estem vivint cal sumar-hi una profunda crisi institucional.  Una superposició  de crisis que  dibuixa una tempesta perfecta que afecta, tot i que per raons de naturalesa diferent, tant al conjunt d’Espanya com de manera particular a Catalunya. En el cas d’Espanya, les evidents tensions entre els poders executiu i judicial o la complexa  situació de la Corona derivada de la presumpta actuació del Rei emèrit, dibuixen un panorama ombrívol. En el cas de Catalunya, la inhabilitació del fins ara President Quim Torra, afegeix un nou capítol a un llarg rosari de despropòsits que ha caracteritzat la present legislatura.

Des de mitjans de gener, la ciutadania de Catalunya sap per boca de l’aleshores President Quim Torra que el Govern està exhaurit. Que els socis que l’integren s’han perdut la confiança i que no té sentit perllongar la vida  d’un Govern sense rumb. Per tot plegat, ja aleshores, el President  va anunciar la convocatòria d’eleccions un cop s’haguessin aprovat els Pressupostos.

Tant cert com que la pandèmia ha distorsionat, entre altres moltes coses, el calendari previst, ho és el fet que la desconfiança entre els socis de Govern ha anat a més des d’aleshores. Només cal veure l’obra d’enginyeria política que han hagut de fer els socis del Govern per allargar l’agonia del Govern fins el febrer per adonar-nos de la profunditat de la crisi governamental.

No ens ho mereixem. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, pensem com pensem i tinguem el sentiment que tinguem, no ens mereixem que un Govern paralitzat per la seva pròpia desconfiança allargui artificiosament la seva vida, certament agònica, fins el febrer. No ens ho mereixem, sobre tot, perquè la raó d’aquesta decisió no respon a l’interès general, sinó estrictament a l’interès de part.

No ens ho mereixem, tampoc, pel que comporta d’erosió de les nostres institucions d’autogovern que, dia sí i dia també, són violentades a través de recargolades interpretacions de lleis i reglaments amb l’únic propòsit de subratllar i mantenir la anormalitat. I tot plegant en el pitjor dels moments possibles: en plena pandèmia, al bell mig d’una crisi econòmica i social que requeriria la recepta contrària: una unitat política de mínims per sortir d’aquest mal pas. És per tot plegat que som molts els que demanem insistentment la convocatòria immediata d’eleccions, conscients de que molt possiblement no hi haurà grans canvis de fons a la societat catalana, però conscients, també, de que la legitimitat és fonamental per fer política. Una legitimitat que l’actual Govern ha dilapidat a base de violentar les institucions fins l’extrem que ja no són sentides com a pròpies per una part cada vegada més gran de la ciutadania.

Ramon Espadaler Parcerisas, secretari general d’Units per Avançar